Què és això que destapa Tripartit-watch si no la prova que ni tot estava per fer ni tot era possible?
El correu electrònic que Margarita Aritzeta —de la vocalia de literatura, que forma part de la sectorial de cultura d’Esquerra— va enviar a la seva gent per demanar-los l’opinió sobre un nou organigrama per la Conselleria de Cultura, amb noms i tot, està en condicional —“si [Esquerra] entra al govern (i si la dinàmica de pactes ho permet)”— però sorprèn que tinguessin els plans tan avançats.
I sorprèn també que el divendres 20 d’octubre, entrant ja en plena campanya, s’entretinguessin amb powerpoints tan detallats si no és que les negociacions del tripartit estaven ja gairebé tancades, a l’espera només que els resultats de les eleccions decantessin els últims serrells —una conselleria més cap aquí o cap allà—. En tot cas sembla que el capatàs (Montilla Aguilera) del señorito (Rodríguez Zapatero) ja els havia emparaulat la Conselleria de Cultura.
Òbviament, la cosa podria haver anat d’una altra manera. Podria haver anat d’una altra manera si, i només si, les tres forces tripartides sumades no haguessin assolit la majoria absoluta.
Els socialistes s’haguessin plantejat l’opció de l’anomenada sociovergència només en el cas que CiU hagués vorejat la majoria absoluta. I Esquerra no tenia un pla B —aquesta vegada tampoc—, senzillament perquè si l’hagués tingut, donat el retrocés experimentat pels socialistes, l’haurien pogut plantejar a CiU i no ho han fet, ans al contrari. L’únic pla d’Esquerra era, per poc que es pogués, continuar amb els mateixos aliats —i la veritat és que han pogut per poc—.
Per tant, sí, votar Esquerra era votar Montilla. Semblava una simplificació abusiva pròpia d’una campanya electoral, però s’ha revelat com una veritat històrica.
Ara, el capatàs està revisant els powerpoints d’Esquerra i dient aquest sí aquest no.