Zero a l’esquerra

Els blogs d’Esquerra tarden a actualitzar-se. L’últim post del Carota, Encetem cicle, renovem compromisos, data del 24/11/2006; l’últim del Puigcercós, Canvi de guió, data del 27/11/2006; del Benach, Ens trobem a la xarxa!, del 22/11/2006; de l’Huguet, L’asimetria de la globalització, del 24/11/2006; en canvi, la Simó sí que treballa més, encara que no interessi gens el que diu, potser perquè ara té més temps.

Permalink

I què esperàveu?

Saura, en doble fila

El dia 6, vaig veure que un cotxe posava els llums de situació per aturar- se en segona fila i en baixava Joan Saura, conseller d’Interior, per comprar el diari mentre la seva companya, Imma Mayol, regidora de l’Ajuntament de Barcelona, l’esperava al cotxe. El quiosc està situat al carrer de l’Escorial, entre Masdexeixart i Camèlies. Aquest tram és molt conflictiu pel que fa al trànsit, per les modificacions en el sentit de la circulació que s’han fet. Pel dia que era i l’hora no va ocasionar gaire destorb, però algun cotxe va haver de maniobrar. ¿Què passaria si tots féssim el mateix?

Frederic Sala Ros
Barcelona

El Periódico del 15/12/2006.

Permalink

Aquesta gent del tripartit s’estan carregant el país, i amb ganes. El descontent s’apodera dels mestres, dels metges, dels policies… dels sectors més sensibles de l’administració. L’estat català del benestar, l’argument que fan servir per justificar la seva ambició de poder, no existeix, i els serveis socials van de capa caiguda. Què ens volen fer creure, doncs?

Des d’aquí donem suport als mossos malcontents:

El nou conseller [Joan Saura i Laporta] considera que qui representa el col.lectiu és CCOO (Sindicat de Mossos d’Esquadra) i UGT (Sindicat Autònom de Policia), dóna per bo i definitiu l’acord de la vergonya i les formes amb què s’ha fet i, en conseqüència, es nega a negociar amb nosaltres, pressuposa que no representem ningú, que ningú ens dóna suport. La paraula la té el col.lectiu.

—Accepteu cobrar 3000 € menys que un bomber?
—Accepteu cobrar 2000 € menys que un forestal?
—Esteu d’acord a tenir horaris especials?

La feina d’un policia és tan digna com la dels altres i mereix un tracte equitatiu.

El col.lectiu no es mereix ser representat per traïdors.

Fem que el conseller ens escolti.

+Sindicat de Policies de Catalunya
+CGT-CAT
+Associació Professional de la Policia Autonòmica de Catalunya

(link en la imatge)

Permalink

Diu Trallero en el suplement de televisió de la Vanguardia: «Qué bonito fue ver, gracias al adulador documental que TV3 le dedicó al president Montilla, cómo éste, socialista de toda la vida, lleva a sus hijos al Colegio Alemán en un ejercicio práctico de defensa de la escuela pública. En el programa de radio de Xavier Bosch en RAC1 dijo que era por proximidad, pero un oyente explicó que a menos de 500 metros del domicilio del president hay nada menos que tres colegios públicos.» Que Montilla Aguilera no vulgui portar els seus fills a la pública és normal i comprensible. És el que fa tothom que pot. El problema és la hipocresia. Si ara s’atrevís a dir «porto els fills a la privada perquè puc pagar-m’ho i perquè la pública és un desastre» el felicitaríem per la seva sinceritat, però tothom és com és.

Permalink

Deia el Periódico del dia 8: «Joan Saura va anunciar ahir que la primera iniciativa important que adoptarà com a conseller d’Interior serà la creació d’un òrgan en què diferents sectors de la societat opinaran i participaran de la política de seguretat del Govern.» Iniciativa? Important? Això que pomposament es dirà Consell de Seguretat de Catalunya «tindrà funcions de “participació, assessorament i consulta”» —és clar, difícilment podria tenir funcions de responsabilitat— i en formaran part «entre altres agents socials, les administracions locals, els sindicats, les patronals, els col.legis d’advocats i les cambres i unions de comerç, juntament amb la Generalitat i els cossos policials». Quanta gent reunint-se per xerrar i més xerrar i per convocar més reunions per continuar xerrant!

A veure, Saura, has estat elegit diputat, i t’han fet conseller d’Interior. I ara n’has de fer, això va de debò. Sí! Ets conseller d’Interior. Manes! Has d’aplicar el codi, i fer anar la policia on faci falta per engarjolar els dolents. No et pots limitar a fer reunions. Això de fer reunions va bé per fer creure a una colla de babaus que “un altre món és possible” i que parlar de sostenibilitat, multiculturalitat o blablablaïtat serveix d’alguna cosa. Però ara estàs en el món real i has d’anar per feina. Has de posar remei a això: Set hores d’angoixa a Begur i a això: Quatre homes intenten robar a casa de la família de joiers Tous, i no serà amb reunions com s’impediran fets com aquests.

Actualització: Joan Saura anuncia la creació del Consell de Seguretat de Catalunya.

Permalink

A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, en la candidatura del PSC-PSOE —encapçalada per Joan Reventós Carner— apareixia un tal Josep Montilla Aguilera. Es tracta del mateix Montilla Aguilera que lidera la candidatura del PSC-PSOE del 2006 com a José Montilla Aguilera? (José-Josep-José) Què ha passat? Se’l va canviar un cop —per què?— i després va anul.lar la maniobra —un altre per què—? Ha tornat als orígens per no perdre la identitat? Però no havíem quedat que la identitat no interessa? Oh, quants interrogants sorgeixen? Volem respostes!


X [en el sentit d’incògnita] Montilla Aguilera & Sra., als toros

Permalink

El tripartit, com a experiment polític que porta directament a la desaparició de Catalunya com a nació i dels catalans com a societat lliure, va començar —ben abans del tripartit del Maragall— a molts ajuntaments com ara el de Barcelona, on s’han desenvolupat carreres tan nocives com la de Jordi Portabella, la nul.litat estrella d’Esquerra, o la d’Imma Mayol, companya en tots els sentits del gran dino-Saura.

I és des de les institucions locals que va començar la desprogramació cívica de Catalunya, hàbilment gestionada per un munt d’experts a fer passar bou per bèstia grossa, i posat el cas okupa per ciutadà honrat.

Alfons Quintà —un dels poquíssims catalans que deu saber qui és Richard Pipes, i amb això ja està tot dit— posa el dit a la nafra a Els “okupes”, uns “bons veïns” del tripartit: «El ciment que uneix tot plegat és molt simple: la ideologia. La part dominant del tripartit vol destrossar les bases mateixes de la nostra societat. Són gent de trencadissa. Altrament, no es diuen les bajanades que han sortit de la boca de Jordi Hereu.»

Sobre el cas de l’agent de la Guàrdia Urbana malferit que cita, vegeu: El juez procesa a tres jóvenes acusados de dejar en estado vegetativo a un urbano durante un desalojo i La juez reclama 390.000 euros a los tres acusados de herir gravemente a un guardia urbano.

Permalink

«Al poco de concluida la comida, la bandera española fue izada en todas las consejerías de ERC» (Comida de urgencia: Montilla pacta con Rovira y Saura no alimentar polémicas estériles como la de las banderas). Té raó Montilla: «les ieis estan per complir-les»; no és obligat entrar en un “govern d’entesa”, per tant si ho fas no muntis l’endemà el numeret de la rauxa!

I Puigcercós, a part l’última rebequeria, què hi diu?

Y luego encontinente
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.

Permalink

La plaça que ocupa el Carota en el Consell Executiu conté un equívoc. S’ha creat un departament que es diu “de la Vicepresidència”, com es podia haver creat un departament de Pesca. El Carota és per tant conseller de la Vicepresidència, no pas vicepresident!, com podia haver estat conseller de Pesca, en el qual cas no l’anomenaríem pas pescador. La trampa és òbvia: el Carota sembla que és vicepresident, i així és habitual anomenar-lo en els mitjans, que probablement no poden fer altra cosa per no molestar els qui manen, però només ho sembla. És tan conseller com tots els altres.

Vegeu aquesta reflexió d’un parlamentari de CiU: Conseller de la vicepresència o vicepresident?, que conté enllaços als decrets pertinents.

Permalink

Xavier Sala i Martín no va tenir temps de preguntar a Pepe Montilla Aguilera quina és la cançó de la seva vida. Aquest probablement no hauria encertat a dir la que el retrata amb més precisió: L’home estàtic de Pau Riba i Romeva, que llàstima que no estigui en forma per fer-ne una versió personalitzada que el convertiria finalment en profeta a la seva terra.

És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Article recomanat: «Si Montilla hagués estudiat la teoria i les tècniques més elementals de la comunicació, coneixeria la transcendència del gest com a complement natural de la paraula» (Montilla i el gest).

Permalink