Zero a l’esquerra

Diu Trallero en el suplement de televisió de la Vanguardia: «Qué bonito fue ver, gracias al adulador documental que TV3 le dedicó al president Montilla, cómo éste, socialista de toda la vida, lleva a sus hijos al Colegio Alemán en un ejercicio práctico de defensa de la escuela pública. En el programa de radio de Xavier Bosch en RAC1 dijo que era por proximidad, pero un oyente explicó que a menos de 500 metros del domicilio del president hay nada menos que tres colegios públicos.» Que Montilla Aguilera no vulgui portar els seus fills a la pública és normal i comprensible. És el que fa tothom que pot. El problema és la hipocresia. Si ara s’atrevís a dir «porto els fills a la privada perquè puc pagar-m’ho i perquè la pública és un desastre» el felicitaríem per la seva sinceritat, però tothom és com és.

Permalink

Deia el Periódico del dia 8: «Joan Saura va anunciar ahir que la primera iniciativa important que adoptarà com a conseller d’Interior serà la creació d’un òrgan en què diferents sectors de la societat opinaran i participaran de la política de seguretat del Govern.» Iniciativa? Important? Això que pomposament es dirà Consell de Seguretat de Catalunya «tindrà funcions de “participació, assessorament i consulta”» —és clar, difícilment podria tenir funcions de responsabilitat— i en formaran part «entre altres agents socials, les administracions locals, els sindicats, les patronals, els col.legis d’advocats i les cambres i unions de comerç, juntament amb la Generalitat i els cossos policials». Quanta gent reunint-se per xerrar i més xerrar i per convocar més reunions per continuar xerrant!

A veure, Saura, has estat elegit diputat, i t’han fet conseller d’Interior. I ara n’has de fer, això va de debò. Sí! Ets conseller d’Interior. Manes! Has d’aplicar el codi, i fer anar la policia on faci falta per engarjolar els dolents. No et pots limitar a fer reunions. Això de fer reunions va bé per fer creure a una colla de babaus que “un altre món és possible” i que parlar de sostenibilitat, multiculturalitat o blablablaïtat serveix d’alguna cosa. Però ara estàs en el món real i has d’anar per feina. Has de posar remei a això: Set hores d’angoixa a Begur i a això: Quatre homes intenten robar a casa de la família de joiers Tous, i no serà amb reunions com s’impediran fets com aquests.

Actualització: Joan Saura anuncia la creació del Consell de Seguretat de Catalunya.

Permalink

A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, en la candidatura del PSC-PSOE —encapçalada per Joan Reventós Carner— apareixia un tal Josep Montilla Aguilera. Es tracta del mateix Montilla Aguilera que lidera la candidatura del PSC-PSOE del 2006 com a José Montilla Aguilera? (José-Josep-José) Què ha passat? Se’l va canviar un cop —per què?— i després va anul.lar la maniobra —un altre per què—? Ha tornat als orígens per no perdre la identitat? Però no havíem quedat que la identitat no interessa? Oh, quants interrogants sorgeixen? Volem respostes!


X [en el sentit d’incògnita] Montilla Aguilera & Sra., als toros

Permalink

El tripartit, com a experiment polític que porta directament a la desaparició de Catalunya com a nació i dels catalans com a societat lliure, va començar —ben abans del tripartit del Maragall— a molts ajuntaments com ara el de Barcelona, on s’han desenvolupat carreres tan nocives com la de Jordi Portabella, la nul.litat estrella d’Esquerra, o la d’Imma Mayol, companya en tots els sentits del gran dino-Saura.

I és des de les institucions locals que va començar la desprogramació cívica de Catalunya, hàbilment gestionada per un munt d’experts a fer passar bou per bèstia grossa, i posat el cas okupa per ciutadà honrat.

Alfons Quintà —un dels poquíssims catalans que deu saber qui és Richard Pipes, i amb això ja està tot dit— posa el dit a la nafra a Els “okupes”, uns “bons veïns” del tripartit: «El ciment que uneix tot plegat és molt simple: la ideologia. La part dominant del tripartit vol destrossar les bases mateixes de la nostra societat. Són gent de trencadissa. Altrament, no es diuen les bajanades que han sortit de la boca de Jordi Hereu.»

Sobre el cas de l’agent de la Guàrdia Urbana malferit que cita, vegeu: El juez procesa a tres jóvenes acusados de dejar en estado vegetativo a un urbano durante un desalojo i La juez reclama 390.000 euros a los tres acusados de herir gravemente a un guardia urbano.

Permalink

«Al poco de concluida la comida, la bandera española fue izada en todas las consejerías de ERC» (Comida de urgencia: Montilla pacta con Rovira y Saura no alimentar polémicas estériles como la de las banderas). Té raó Montilla: «les ieis estan per complir-les»; no és obligat entrar en un “govern d’entesa”, per tant si ho fas no muntis l’endemà el numeret de la rauxa!

I Puigcercós, a part l’última rebequeria, què hi diu?

Y luego encontinente
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.

Permalink

La plaça que ocupa el Carota en el Consell Executiu conté un equívoc. S’ha creat un departament que es diu “de la Vicepresidència”, com es podia haver creat un departament de Pesca. El Carota és per tant conseller de la Vicepresidència, no pas vicepresident!, com podia haver estat conseller de Pesca, en el qual cas no l’anomenaríem pas pescador. La trampa és òbvia: el Carota sembla que és vicepresident, i així és habitual anomenar-lo en els mitjans, que probablement no poden fer altra cosa per no molestar els qui manen, però només ho sembla. És tan conseller com tots els altres.

Vegeu aquesta reflexió d’un parlamentari de CiU: Conseller de la vicepresència o vicepresident?, que conté enllaços als decrets pertinents.

Permalink

Xavier Sala i Martín no va tenir temps de preguntar a Pepe Montilla Aguilera quina és la cançó de la seva vida. Aquest probablement no hauria encertat a dir la que el retrata amb més precisió: L’home estàtic de Pau Riba i Romeva, que llàstima que no estigui en forma per fer-ne una versió personalitzada que el convertiria finalment en profeta a la seva terra.

És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Article recomanat: «Si Montilla hagués estudiat la teoria i les tècniques més elementals de la comunicació, coneixeria la transcendència del gest com a complement natural de la paraula» (Montilla i el gest).

Permalink

La llegada de Saura a Interior acelera las bajas: el jefe de los Mossos [Joan Unió] y el de la policía científica [Jesús Mantecón] piden la cuenta: a ningú no li pot fer gràcia «estar bajo las órdenes de gente que casi siempre ha estado en contra de la Policía y que cotidianamente ha puesto en duda sus métodos y ha criticado sistemáticamente todas sus actuaciones».



I no n’hi ha per menys: «és un fet insòlit que els Mossos vagin acompanyant els okupes per prendre una casa» (CiU qüestiona l'acció dels Mossos a Can Ricart).

Permalink

Encetem cicle, renovem compromisos, diu en Carota. Però això què significa? Com ho podem dir de manera que s’entengui?

Cataluña un poco más española: Ara sí que s’entén. I si ho diuen els que hi tenen experiència, deu ser veritat!

I això és el que diuen: Hoy más que nunca Cataluña es un poco más española, al poner en su presidencia por primera vez en la historia de los separatistas al Sr. José Montilla nacido en Iznájar (Córdoba) en 1955, un hombre que chapurrea el dialecto catalán. Eeeh, Carota, digues alguna cosa!

Permalink

Montserrat Tura i Camafreita desconfia de Joan Saura i Laporta (com gairebé tothom) com a conseller d’Interior. L’endemà d’estrenar exili interior a la conselleria de Justícia, s’ha despatxat a gust a Catalunya Ràdio —Montserrat Tura, consellera de Justícia— manifestant “la meva estranyesa perquè en el procés aquest, doncs alguns serveis d’Interior que a vostès no se’ls escapen i que tenen que veure molt amb la informació, a vegades de caràcter secret, doncs fos el que acabés decantant o no l’acord de govern”. O sigui que a Interior hi ha temes sensibles que segons qui no hauria de portar ni conèixer.



Quin espectacle! Tura desconfia de Saura com a company de govern, però què fa? El desautoritza públicament però no plega tot seguit, convertint-se per tant en còmplice dels desperfectes que pugui provocar.

I encara en diuen govern d’entesa?

Permalink