Zero a l’esquerra

El tripartit, com a experiment polític que porta directament a la desaparició de Catalunya com a nació i dels catalans com a societat lliure, va començar —ben abans del tripartit del Maragall— a molts ajuntaments com ara el de Barcelona, on s’han desenvolupat carreres tan nocives com la de Jordi Portabella, la nul.litat estrella d’Esquerra, o la d’Imma Mayol, companya en tots els sentits del gran dino-Saura.

I és des de les institucions locals que va començar la desprogramació cívica de Catalunya, hàbilment gestionada per un munt d’experts a fer passar bou per bèstia grossa, i posat el cas okupa per ciutadà honrat.

Alfons Quintà —un dels poquíssims catalans que deu saber qui és Richard Pipes, i amb això ja està tot dit— posa el dit a la nafra a Els “okupes”, uns “bons veïns” del tripartit: «El ciment que uneix tot plegat és molt simple: la ideologia. La part dominant del tripartit vol destrossar les bases mateixes de la nostra societat. Són gent de trencadissa. Altrament, no es diuen les bajanades que han sortit de la boca de Jordi Hereu.»

Sobre el cas de l’agent de la Guàrdia Urbana malferit que cita, vegeu: El juez procesa a tres jóvenes acusados de dejar en estado vegetativo a un urbano durante un desalojo i La juez reclama 390.000 euros a los tres acusados de herir gravemente a un guardia urbano.

Permalink

«Al poco de concluida la comida, la bandera española fue izada en todas las consejerías de ERC» (Comida de urgencia: Montilla pacta con Rovira y Saura no alimentar polémicas estériles como la de las banderas). Té raó Montilla: «les ieis estan per complir-les»; no és obligat entrar en un “govern d’entesa”, per tant si ho fas no muntis l’endemà el numeret de la rauxa!

I Puigcercós, a part l’última rebequeria, què hi diu?

Y luego encontinente
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.

Permalink

La plaça que ocupa el Carota en el Consell Executiu conté un equívoc. S’ha creat un departament que es diu “de la Vicepresidència”, com es podia haver creat un departament de Pesca. El Carota és per tant conseller de la Vicepresidència, no pas vicepresident!, com podia haver estat conseller de Pesca, en el qual cas no l’anomenaríem pas pescador. La trampa és òbvia: el Carota sembla que és vicepresident, i així és habitual anomenar-lo en els mitjans, que probablement no poden fer altra cosa per no molestar els qui manen, però només ho sembla. És tan conseller com tots els altres.

Vegeu aquesta reflexió d’un parlamentari de CiU: Conseller de la vicepresència o vicepresident?, que conté enllaços als decrets pertinents.

Permalink

Xavier Sala i Martín no va tenir temps de preguntar a Pepe Montilla Aguilera quina és la cançó de la seva vida. Aquest probablement no hauria encertat a dir la que el retrata amb més precisió: L’home estàtic de Pau Riba i Romeva, que llàstima que no estigui en forma per fer-ne una versió personalitzada que el convertiria finalment en profeta a la seva terra.

És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Article recomanat: «Si Montilla hagués estudiat la teoria i les tècniques més elementals de la comunicació, coneixeria la transcendència del gest com a complement natural de la paraula» (Montilla i el gest).

Permalink

La llegada de Saura a Interior acelera las bajas: el jefe de los Mossos [Joan Unió] y el de la policía científica [Jesús Mantecón] piden la cuenta: a ningú no li pot fer gràcia «estar bajo las órdenes de gente que casi siempre ha estado en contra de la Policía y que cotidianamente ha puesto en duda sus métodos y ha criticado sistemáticamente todas sus actuaciones».



I no n’hi ha per menys: «és un fet insòlit que els Mossos vagin acompanyant els okupes per prendre una casa» (CiU qüestiona l'acció dels Mossos a Can Ricart).

Permalink

Encetem cicle, renovem compromisos, diu en Carota. Però això què significa? Com ho podem dir de manera que s’entengui?

Cataluña un poco más española: Ara sí que s’entén. I si ho diuen els que hi tenen experiència, deu ser veritat!

I això és el que diuen: Hoy más que nunca Cataluña es un poco más española, al poner en su presidencia por primera vez en la historia de los separatistas al Sr. José Montilla nacido en Iznájar (Córdoba) en 1955, un hombre que chapurrea el dialecto catalán. Eeeh, Carota, digues alguna cosa!

Permalink

Montserrat Tura i Camafreita desconfia de Joan Saura i Laporta (com gairebé tothom) com a conseller d’Interior. L’endemà d’estrenar exili interior a la conselleria de Justícia, s’ha despatxat a gust a Catalunya Ràdio —Montserrat Tura, consellera de Justícia— manifestant “la meva estranyesa perquè en el procés aquest, doncs alguns serveis d’Interior que a vostès no se’ls escapen i que tenen que veure molt amb la informació, a vegades de caràcter secret, doncs fos el que acabés decantant o no l’acord de govern”. O sigui que a Interior hi ha temes sensibles que segons qui no hauria de portar ni conèixer.



Quin espectacle! Tura desconfia de Saura com a company de govern, però què fa? El desautoritza públicament però no plega tot seguit, convertint-se per tant en còmplice dels desperfectes que pugui provocar.

I encara en diuen govern d’entesa?

Permalink

La paritat no era només una promesa electoral sinó també postelectoral. El dirigent socialista ha promès “paritat” en les conselleries que hi hagi socialistes al capdavant. Montilla… ho sostenia encara el 10 de novembre!

I què contenta que estava la Lourdes Muñoz Santamaría: Montilla aplicarà la paritat a les conselleries socialistes. Contenta i desfiant: Estaria bé que IC i ERC també apostessin per la presència paritària de dones al govern. El “també” dóna per fet que la promesa es complirà. Pobra Lourdes!



El fet és que els socialistes tenen la presidència i quatre conselleries, les socialistes tres conselleries. No hi ha paritat.

Esquerra té quatre conselleries amb conseller i una amb consellera. No hi ha paritat, ni de bon tros, sembla que ni ganes.

Iniciativa té dues conselleries ambdues presidides per un home. Paritat zero.

Permalink

Jo sé que continuaré treballant pel meu país, però ningú sap què carai fareu vosaltres demà. Així els felicita Oriol Pujol i Ferrusola a Felicitats, Tripartit 2.

Permalink

Hi ha dues consignes que es repeteixen insistentment, goebbelsianament, des del mateix dia 1 de novembre:
a) El nou tripartit ho farà més bé que l’anterior.
b) CiU no ha tingut millors resultats per culpa del DVD.

Que els mateixos que ens han fet patir aquests tres últims anys ho facin més bé és dubtós, molt dubtós. No hi ha hagut cap canvi de lideratge real en cap dels tres partits fora de la jubilació anticipada de l’inefable Pasqual Maragall —no van ser Montilla i Puigcercós els qui van lligar el primer tripartit?—, i l’única variació programàtica és l’embeinament del nacionalisme que presenta Esquerra. Però resulta que tots els excessos i les patinades que ha comès Esquerra no es poden atribuir precisament a un excés de zel nacional —malgrat que els propagandistes de l’espanyolitat tot ho aprofitin— sinó a una letal combinació d’embriagament de poder i insuficiència intel.lectual.

I de qui es diu que han après la lliçó? Dels mateixos, paradoxalment, que fins ara mateix deien que ho havien fet tan bé. Si han après alguna lliçó el primer que haurien de fer doncs és reconèixer en què s’havien equivocat, però hi ha gent que no s’equivoca mai!

Ens podríem creure, o almenys intentar-ho, que el nou consell executiu es limitarà a gestionar i no farà, com l’anterior, aquells focs d’encenalls que tant de mal han fet a la reputació del país, si es tractés d’un govern de tècnics, gent de segona fila, però és que precisament hi continuarà havent-hi caps grossos, amb els egos més desbordats encara per haver sobreviscut al naufragi de l’experiència anterior.

Com s’abstindran de fer el ridícul, si ho porten a la sang? En tot cas, si s’abstinguessin i fossin capaços de passar quatre anys sense donar la nota, al cap d’aquest temps ja ningú els recordaria, amb la qual cosa el seu lideratge hauria caducat. No pot ser i a més és impossible.



D’altra banda, és simptomàtica la insistència a dir que per culpa de la campanya de David Madí i Cendrós CiU no ha fet prou bon paper, que Madí hauria de plegar pel bé de CiU, que l’estil de Madí no lliga amb l’estil habitual de CiU. Doncs si gràcies a Madí han pogut reiterar el tripartit haurien de fer-li un monument! O bé callar com uns putes. El fet que focalitzin la pressió sobre aquest hàbil estrateg és òbviament perquè li tenen por, perquè ho ha fet bé, perquè ja es veuen de nou retratats en un altre DVD.

Quan els socialistes van decidir apostar per Montilla Aguilera varen omplir el país de tanques publicitàries amb el rostre del d’Iznájar en blanc i negre, i es van passar setmanes parlant de l’efecte Montilla.

Què se n’ha fet de l’efecte Montilla? Què va passar el dia 1 de novembre? Mirem els resultats, mesurem l’efecte, anem per barris? Doncs per què estem parlant tant del Madí i no sabem ni qui va ser el geni que va muntar la campanya Montilla? Com és que es critica la campanya guanyadora i es passa per alt el fracàs de la perdedora? Qui és el que hauria de plegar? El Madí? I un be negre!

Ah per cert, el Madí treballa ara pels socialistes?

—link en la imatge—

Ai, com poden ser tan grollers. Ai, això no és l’estil del Psoe. Ai, això els farà mal. És el que haurien de dir ara els nostres provincians, però no ho fan perquè saben que aquest és un recurs i un estil de fer campanya propis del nostre temps.

I per cert si en el DVD hi hagués hagut alguna mentida, prou que haurien anat al jutjat de guàrdia.

Permalink