Xavier Sala i Martín no va tenir temps de preguntar a Pepe Montilla Aguilera quina és la cançó de la seva vida. Aquest probablement no hauria encertat a dir la que el retrata amb més precisió: L’home estàtic de Pau Riba i Romeva, que llàstima que no estigui en forma per fer-ne una versió personalitzada que el convertiria finalment en profeta a la seva terra.

És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Article recomanat: «Si Montilla hagués estudiat la teoria i les tècniques més elementals de la comunicació, coneixeria la transcendència del gest com a complement natural de la paraula» (Montilla i el gest).

Permalink

La llegada de Saura a Interior acelera las bajas: el jefe de los Mossos [Joan Unió] y el de la policía científica [Jesús Mantecón] piden la cuenta: a ningú no li pot fer gràcia «estar bajo las órdenes de gente que casi siempre ha estado en contra de la Policía y que cotidianamente ha puesto en duda sus métodos y ha criticado sistemáticamente todas sus actuaciones».



I no n’hi ha per menys: «és un fet insòlit que els Mossos vagin acompanyant els okupes per prendre una casa» (CiU qüestiona l'acció dels Mossos a Can Ricart).

Permalink

Encetem cicle, renovem compromisos, diu en Carota. Però això què significa? Com ho podem dir de manera que s’entengui?

Cataluña un poco más española: Ara sí que s’entén. I si ho diuen els que hi tenen experiència, deu ser veritat!

I això és el que diuen: Hoy más que nunca Cataluña es un poco más española, al poner en su presidencia por primera vez en la historia de los separatistas al Sr. José Montilla nacido en Iznájar (Córdoba) en 1955, un hombre que chapurrea el dialecto catalán. Eeeh, Carota, digues alguna cosa!

Permalink

Montserrat Tura i Camafreita desconfia de Joan Saura i Laporta (com gairebé tothom) com a conseller d’Interior. L’endemà d’estrenar exili interior a la conselleria de Justícia, s’ha despatxat a gust a Catalunya Ràdio —Montserrat Tura, consellera de Justícia— manifestant “la meva estranyesa perquè en el procés aquest, doncs alguns serveis d’Interior que a vostès no se’ls escapen i que tenen que veure molt amb la informació, a vegades de caràcter secret, doncs fos el que acabés decantant o no l’acord de govern”. O sigui que a Interior hi ha temes sensibles que segons qui no hauria de portar ni conèixer.



Quin espectacle! Tura desconfia de Saura com a company de govern, però què fa? El desautoritza públicament però no plega tot seguit, convertint-se per tant en còmplice dels desperfectes que pugui provocar.

I encara en diuen govern d’entesa?

Permalink

La paritat no era només una promesa electoral sinó també postelectoral. El dirigent socialista ha promès “paritat” en les conselleries que hi hagi socialistes al capdavant. Montilla… ho sostenia encara el 10 de novembre!

I què contenta que estava la Lourdes Muñoz Santamaría: Montilla aplicarà la paritat a les conselleries socialistes. Contenta i desfiant: Estaria bé que IC i ERC també apostessin per la presència paritària de dones al govern. El “també” dóna per fet que la promesa es complirà. Pobra Lourdes!



El fet és que els socialistes tenen la presidència i quatre conselleries, les socialistes tres conselleries. No hi ha paritat.

Esquerra té quatre conselleries amb conseller i una amb consellera. No hi ha paritat, ni de bon tros, sembla que ni ganes.

Iniciativa té dues conselleries ambdues presidides per un home. Paritat zero.

Permalink

Jo sé que continuaré treballant pel meu país, però ningú sap què carai fareu vosaltres demà. Així els felicita Oriol Pujol i Ferrusola a Felicitats, Tripartit 2.

Permalink

Hi ha dues consignes que es repeteixen insistentment, goebbelsianament, des del mateix dia 1 de novembre:
a) El nou tripartit ho farà més bé que l’anterior.
b) CiU no ha tingut millors resultats per culpa del DVD.

Que els mateixos que ens han fet patir aquests tres últims anys ho facin més bé és dubtós, molt dubtós. No hi ha hagut cap canvi de lideratge real en cap dels tres partits fora de la jubilació anticipada de l’inefable Pasqual Maragall —no van ser Montilla i Puigcercós els qui van lligar el primer tripartit?—, i l’única variació programàtica és l’embeinament del nacionalisme que presenta Esquerra. Però resulta que tots els excessos i les patinades que ha comès Esquerra no es poden atribuir precisament a un excés de zel nacional —malgrat que els propagandistes de l’espanyolitat tot ho aprofitin— sinó a una letal combinació d’embriagament de poder i insuficiència intel.lectual.

I de qui es diu que han après la lliçó? Dels mateixos, paradoxalment, que fins ara mateix deien que ho havien fet tan bé. Si han après alguna lliçó el primer que haurien de fer doncs és reconèixer en què s’havien equivocat, però hi ha gent que no s’equivoca mai!

Ens podríem creure, o almenys intentar-ho, que el nou consell executiu es limitarà a gestionar i no farà, com l’anterior, aquells focs d’encenalls que tant de mal han fet a la reputació del país, si es tractés d’un govern de tècnics, gent de segona fila, però és que precisament hi continuarà havent-hi caps grossos, amb els egos més desbordats encara per haver sobreviscut al naufragi de l’experiència anterior.

Com s’abstindran de fer el ridícul, si ho porten a la sang? En tot cas, si s’abstinguessin i fossin capaços de passar quatre anys sense donar la nota, al cap d’aquest temps ja ningú els recordaria, amb la qual cosa el seu lideratge hauria caducat. No pot ser i a més és impossible.



D’altra banda, és simptomàtica la insistència a dir que per culpa de la campanya de David Madí i Cendrós CiU no ha fet prou bon paper, que Madí hauria de plegar pel bé de CiU, que l’estil de Madí no lliga amb l’estil habitual de CiU. Doncs si gràcies a Madí han pogut reiterar el tripartit haurien de fer-li un monument! O bé callar com uns putes. El fet que focalitzin la pressió sobre aquest hàbil estrateg és òbviament perquè li tenen por, perquè ho ha fet bé, perquè ja es veuen de nou retratats en un altre DVD.

Quan els socialistes van decidir apostar per Montilla Aguilera varen omplir el país de tanques publicitàries amb el rostre del d’Iznájar en blanc i negre, i es van passar setmanes parlant de l’efecte Montilla.

Què se n’ha fet de l’efecte Montilla? Què va passar el dia 1 de novembre? Mirem els resultats, mesurem l’efecte, anem per barris? Doncs per què estem parlant tant del Madí i no sabem ni qui va ser el geni que va muntar la campanya Montilla? Com és que es critica la campanya guanyadora i es passa per alt el fracàs de la perdedora? Qui és el que hauria de plegar? El Madí? I un be negre!

Ah per cert, el Madí treballa ara pels socialistes?

—link en la imatge—

Ai, com poden ser tan grollers. Ai, això no és l’estil del Psoe. Ai, això els farà mal. És el que haurien de dir ara els nostres provincians, però no ho fan perquè saben que aquest és un recurs i un estil de fer campanya propis del nostre temps.

I per cert si en el DVD hi hagués hagut alguna mentida, prou que haurien anat al jutjat de guàrdia.

Permalink

Pasqual Maragall i Mira, “el Frescales de Sant Gervasi”, dóna l’alternativa a José Montilla Aguilera, “el Esaborío de Iznájar” —dit sigui en llenguatge tauromàquic—.

Permalink

Divendres 24 de novembre, davant del Parlament de Catalunya, en dues convocatòries, a les 12:00 i a les 19:00

(Ordre del dia: Montilla Aguilera accepta la plaça)

Permalink

Avui ha vingut el director de l’escola i ha dit: Com que les canonades del laboratori de química estan embussades, queden suspeses les classes de literatura. I què té a veure l’una cosa amb l’altra? No se sap.

Doncs això és el que ha fet el Montilla. Ha donat per tancat el debat identitari perquè considera que són prioritàries les polítiques de beneficència pública. I què té a veure l’una cosa amb l’altra. Ah…

Clausurar el debat identitari va molt més enllà de les atribucions d’un president de la Generalitat de Catalunya.

Hi haurà debat mentre hi hagi catalans, mal que els pesi a la majoria dels diputats actuals al Parlament de Catalunya.

Hi haurà debat perquè som molts milers els catalans que hi som pel tros, i ni el president de la Generalitat ni el governador civil (o com en diguin ara) ni l’imam de Mollerussa (si és que en tenen) ens faran callar.

Hi haurà debat precisament perquè el groller intent de voler clausurar-lo institucionalment l’impulsarà i el farà més viu i més intens.

I la “Catalunya social”, què collons és?

Darrere aquest terme tan estúpid només pot amagar-s’hi la repartidora socialista de subsidis, acreditat sistema d’establir bosses de vot captiu.

La repartidora socialista de càrrecs i places a l’administració i organismes oficials i derivats per instaurar (més ben dit, incrementar, que ja portem molts anys de diputacions i ajuntaments socialistes) tota una casta de buròcrates addictes.

La repartidora socialista de subvencions per controlar (més ben dit, per mantenir controlats, que això fa molts anys que ho practiquen) mitjans de comunicació destinats a conformar (no pas informar) l’opinió pública.

L’Estat espanyol mai no ha estat un bon lloc per la llibertat de creació, ni de riquesa ni d’idees. Aquí el liberalisme és pecat. Les dretes no s’han desempallegat del somni d’un estat corporatiu i les esquerres no han fet tampoc mai la perestroika ni la glasnost que els tocava.

Però els catalans, no pas gràcies a cap condicionament genètic sinó a conseqüència de l’exclusió d’aquest tinglado, s’han vist obligats a crear camins de llibertat.

Sempre que s’ha deixat parlar els catalans, han tendit a la llibertat i al rebuig del clientelisme feudal tan estimat a l’Espanya constitucional.

A partir d’ara, Catalunya és un lloc, aviat no en podrem dir ni país, on la iniciativa privada i la llibertat d’expressió no estan condemnades a la desaparició imminent però sí es trobaran amb més obstacles que en els últims anys, que no eren pas pocs.

Ens faran pagar més impostos de totes les maneres imaginables, i ens diran que és pel nostre bé. Ens trobarem amb uns serveis públics com més va més deficients, i ens diran que encara gràcies. Ens mantindran al marge de la creació d’infrastructures vitals pel nostre futur mentre es degraden les existents o es desmantellen, i ens diran que no n’hi ha per tant.

Ens parlaran de solidaritat, d’integració, de cohesió, d’inclusió i de preocupació per les persones, i tantes altres paraules que ningú sap què volen dir, però si volem dir-hi la nostra, si volem dir que no ens ho empassem, si volem dir que així anem al desastre, ens haurem de sentir dir: “Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio!”

Permalink