Zero a l’esquerra

L’equip de Zero a l’esquerra, esperonat pel sensat però no per això menys engrescador discurs d’Artur Mas del 20 de novembre —El catalanisme, energia i esperança per a un país millor— , s’instal.la virtualment en un àtic amb vistes al capdamunt de la casa gran del catalanisme, des d’on aspira a tornar als primers rengles de l’agitació i la propaganda patriòtiques.

En la vida dels pobles hi ha períodes de defallença espiritual i de decadència biològica —solen anar de la mà totes dues—, que si ningú surt a posar-hi remei amb energies renovades, poden ser irreversibles. En un temps així ens ha tocat viure, un temps de confusió, en què els valors que ens han fet grans i, fins allà on hem pogut, lliures, són menystinguts quan no perseguits, un temps de falsos profetes que lloen el mal govern i el desordre públic.

Per tornar el nom a cada cosa i per témer els grecs fins quan fan regals, per això hem tornat.

Permalink

Sí, és un acudit molt dolent, però se l’han ben buscat.

Permalink

L’opció estratègica del tripartit és inamovible i no admet variacions. Potser algun ajuntament molt petit, però segur que cap dels mitjans ni dels grans, ni per descomptat cap consell comarcal ni cap diputació s’apartaran del disseny de dissolució de Catalunya que han dissenyat els comitès centrals dels socialistes, els postcomunistes i els postindependentistes. Els socialistes perquè necessiten els altres per formar majories i els seguiran necessitant durant molt temps perquè ja ha passat l’època del felipisme, els postcomunistes perquè els va molt bé per tocar poder i saben que sols no podrien mai, i els postindependentistes, simplement, perquè els surt del barret i perquè prefereixen l’escó avui que la nació demà. Amics no exactament, però aliats sí, per sempre.

L’equidistància va ser un engany que ja no val la pena repetir. Esquerra ja no dissimula ni en plena campanya electoral: a Girona el tripartit diu que l’opció de la reedició del pacte és factible després de l’enquesta, una enquesta (una de tantes i sense cap fiabilitat especial) que dóna -1 als socialistes i +1 a Esquerra, confirmant la tendència a davallar dels primers. La candidata d’Esquerra, “quan se li pregunta per reeditar el tripartit, esmenta que ‘perfecte’”. Serà per tu, nena.

Permalink

Els del tripartit no saben posar-se d’acord en moltes coses —com ara l’estatut o el dret a l’autodeterminació— però sí saben fer pinya per defensar les coses importants: El Tripartit tanca files per evitar el cessament de Bolaño.

—Ei, tanim ca sostanir-lo a tope.
—I doncs, què faríem sense ell?
—Assó dic ió, que lo estimo com un fillo.

Permalink

La Plataforma per una AELC com cal pregunta:

Per què el novell premi L’H Confidencial, subanomenat “Premio Internacional de Novela Negra”, que convoquen conjuntament l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Roca Editorial, dotat amb 12.000 euros, malgrat ser una iniciativa des de la segona ciutat de Catalunya, és només en espanyol?

Permalink

La pluja fina es comença a notar: Els Mossos requisen pancartes amb el “Catalonia is not Spain” a les portes del pavelló de Fontajau, Girona.

Mentre la JNC demana explicacions i responsabilitats polítiques a Carod-Rovira i Saura per l’actuació dels Mossos en contra la llibertat d’expressió i Carles Puigdemont constata la lamentable falta a la llibertat d'expressió, tot el món sobiranista espera impacient mostres de solidaritat de les joventuts “independentistes-no-nacionalistes”, dels pancartaires habituals i del Pepe Rubianes.

Eren tots de Convergència aquests?

I ja podem començar a preparar pancartes que diguin:

Catalonia is not Spain
Tripartit is against Catalonia

Permalink

L’anònim i notòriament prosociata perpetrador de Girona Confidencial no s’ha pogut estar —a veure si el truca el Bolaño!— de relatar aquesta anècdota del dissabte dia 24 (ho copiem tal com ho ha posat al blog, perquè es vegi el seu nivell):

El president Montilla, que no va ser precissament aplaudit el dissabte al concert per part del públic, va estar a l'Ajuntament de Girona a la tarda i avui encara es feien creus els seus perquè per fer la dedicatòria que li van fer signar de la visita, va treure la seva llibreteta (es veu que la porta a tot arreu) i va copiar literalment una cita que portava, amb tota la parsimònia de l'estil del que ja ens té acostumats.

A veure qui té el valor de dir que el David Madí s’ha passat —“Montilla és la mediocritat posada al capdavant del Govern”—. Que el Montilla té un perfil molt baix, no dóna la talla i és d’una mediocritat irreparable, ha quedat sobradament demostrat amb els fets i amb les paraules.

Del llibre roig de Mao, a la llibreteta de les frases.

Permalink

“Em truca el Salvador per dir-me que ERC ha ofert a Mas la presidència de la Generalitat si convoca un referèndum d’autodeterminació en dos mesos. Genial: surten amb això després d’haver-se carregat l’ambient que podia haver fet factible (tot i que igualment molt arriscada) una mesura com aquesta. Els dirigents d’ERC estan jugant amb foc; juguen amb l’únic prestigi que els queda i que van perdent poc a poc de fa temps, l’idealisme. Fins ara, els més tolerants deien: són tontets però són nacionalistes de bona fe, els falta experiència. Si comença a semblar que s’aprofiten del país, si apareixen com oportunistes, el partit se’ls ensorrarà tan ràpid que ni les rates tindran temps d’escapar-se del naufragi.”

Enric Vila: … i la proposta d’ERC.

Permalink

(trobat en el fòrum d’UNC)

Permalink

Fa una trentena d’anys, quan jo era secretari general d’ERC, un amic del PSC (aleshores influent, ara retirat de la política activa), en conversa de cafè i a títol purament personal, intentava de convèncer-me que el que convenia a Catalunya era que els nostres respectius partits reprenguessin l’aliança estable que l’Esquerra i la Unió Socialista havien mantingut des de la fundació de l’Esquerra el 1931 fins a la dissolució de la Unió Socialista el 1936. Com que la relació de forces s’havia totalment invertit, en la nova aliança —afegia— s’haurien també d’invertir els termes i l’Esquerra hauria de resignar-se al paper de satèl·lit que en els anys de la República la Unió Socialista havia acceptat.

El meu amic només veia avantatges en un tal acord: es barrava el pas al centredreta, es posaven a ratlla els comunistes i, sobretot, s’aconseguia que la declinació del catalanisme, que ell veia ineluctable, es produís sense traumes.

El meu amic, en efecte, creia que el catalanisme ja no tenia futur. No ho lamentava, i davant meu almenys, no se n’alegrava. Simplement ho constatava. Des del seu punt de vista el franquisme, en aquest aspecte, havia triomfat de manera irreversible i l’evolució del món no feia sinó consolidar el seu triomf. Era només qüestió d’unes quantes generacions perquè Catalunya esdevingués una segona Occitània i l’últim reducte del català fossin quatre poetes floralescos. Els polítics responsables havíem d’assumir aquesta realitat i encarrilar les coses perquè aquest final fos el menys dolorós possible. El nostre darrer deure envers el catalanisme havia de ser assegurar-li una bona mort, és a dir, ajudar-lo en l’eutanàsia.

Els meus companys de l’Esquerra d’aleshores, i jo mateix, no ens avinguérem a aquests plantejaments. Vèiem el catalanisme malparat, però no ferit de mort. Teníem fe en Catalunya i confiàvem que una jove joventut, no contaminada pel franquisme, redreçaria la situació. Com que érem conscients de la nostra feblesa, hauríem acceptat col·laborar estretament amb el PSC des d’una posició subordinada, si el PSC hagués estat un partit independent, com ho fou la Unió Socialista. Però vèiem que el PSC era poc més que un fragment del PSOE i sabíem que el PSOE, encara que amb més suavitat que la dreta, continuaria fent seu l’assimilisme espanyol. Per tant ERC va seguir la seva via de fidelitat al pensament de Macià, que havia estat el capdavanter dels seus fundadors, i això segurament va permetre que el partit lentament recuperés força i esdevingués la peça clau que és avui.

Han passat trenta anys des de la conversa que ara evoco. I bé, humilment haig de reconèixer que el meu amic socialista veia les coses més clares que jo, perquè finalment és ell qui ha triomfat. ERC, a canvi de poder administratiu, que permet resoldre problemes personals de tot tipus, ha acceptat joiosa la satel·lització que aleshores refusàrem. I el futur del catalanisme és més negre que mai. Sense projecte nacional, la nova immigració només pot fer que aombrar-lo. De tots costats l’eutanàsia ja s’ha posat en marxa. Convergència, impacient de tornar al poder, es deixà enganyar pel tarannà de Zapatero i, quan el Parlament encara era a temps de retirar la proposta d’Estatut, n’acceptà una versió emasculada que l’Esquerra es va quedar sola a rebutjar. De moment no veiem venir ni més diners ni les indispensables infraestructures i Iberia i la Renfe segueixen ignorant-nos. Com que no convenia a Zapatero, que prou feina té amb ETA, s’ha decidit de no recórrer la llei espanyola de dependència, malgrat el parer unànime del Consell Consultiu. Amb més solemnitat que mai s’ha acceptat, doncs, de renunciar a una de les poques competències que quedaven ben especificades. I el president Montilla i els seus consellers, rebutjant enfrontaments, evitant fer soroll i ponderant la discreció, van fent revisionisme nacional, és a dir, van administrant els calmants necessaris al procés d’eutanàsia. ERC, per la seva banda, n’elabora els principis teòrics: despolitització de la llengua i substitució del catalanisme titllat d’identitari pel “catalanisme social”, una invenció aplicable sense límits geogràfics que prescindeix del fet diferencial, que era la base mateixa del catalanisme de sempre.

Reconec que fa trenta anys no vaig saber adonar-me de quin costat bufava el vent. Però sóc massa vell per canviar d’idees i durant el poc temps que em queda de vida continuaré fent meva la divisa d’aquell tenaç lluitador contra els espanyols que fou Guillem el Taciturn: no cal esperar per emprendre, ni reeixir per perseverar. I mala sort si al final jo no puc fer altra cosa que portar un ciri a un altar llunyà, que vaig veure a Praga fa seixanta anys, consagrat a l’apòstol Judes Tadeu, el patró de les causes perdudes.


Heribert Barrera: Satel·lització i eutanàsia

Permalink