Zero a l’esquerra

El fenomen Esquerra no és nou a Espanya, té precedents. Als catalans ens agrada pensar que som únics i diferents, però som lamentablement previsibles i no sabem aprendre dels errors dels altres. Ens ho fa veure aquesta instructiva reflexió, des de l’òptica basca, sobre els nostres maldecaps nacionals, per Iñaki Anasagasti: La izquiera abertzale catalana. D’aperitiu, un fragment:

Quienes definen su identidad ideológica sobre el doble pilar izquierdista e independentista, gozan, siempre, de amplias ventajas a la hora de situarse y actuar en el terreno político. Su nacionalismo radical les permite criticar a los nacionalistas tibios, acusándolos de traidores y vendepatrias, sin que eso les impida a ellos acogerse a su identidad de izquierdas, para entenderse políticamente con partidos españoles (también de izquierdas), sin que su ideario se resienta lo más mínimo. Porque son independentistas, pero también son de izquierdas. Y el eje de sus alianzas puede ser el nacional, pero también puede ser el social. Y los dos ejes forman parte de su identidad política. Esto ocurrió con muchos de los antiguos Euskadiko Eskerras. Que se quedaron en el PSOE, sin que se les alterara lo más mínimo el color y el gesto de la cara. Pero la historia no acabó con ellos. Hay otros en similar situación que, mucho me temo, acabarán haciendo lo mismo.

Permalink

Salvador Sostres diu que s’ha vist obligat a retirar articles del seu blog degut a amenaces de mort: He retirat dos articles. Presumiblement les amenaces no provenen d’oients de la Cope sinó d’imbècils que o bé s’han equivocat de partit o bé el partit s’ha equivocat de gent, com ho preferiu.

El Sostres fa literatura, tant si parla de noies com de restaurants com de política. El seu llenguatge no és el dels convencionalismes a l’ús, i un dels seus recursos habituals és la hipèrbole duta fins a les últimes conseqüències, amb la intenció de despertar consciències. Un dels textos retirats n’és un bon exemple. Com que ha estat reproduït ja a diversos llocs, no vindrà d’un:

Hi ha el discurs que el Mas ha perdut les eleccions pel devedé, pel pacte amb el notari o perquè jo em prengués tòfona blanca el dia electoral. És un discurs que cada dia arrela més, buscant culpables dins de Convergència. La divisòria estava clara, per a qualsevol persona que superés el nivell borderline: o tripartit o Mas.

Si algú en nom d’un devedé o d’una acta notarial o d’un repàs de tòfona blanca ha decidit vendre el país i no anar a votar o votar en blanc o votar Esquerra, deixa’m dir-te una cosa: ets un fill de puta, o una filla de puta. Aquest és el resultat, Montilla president. Ets un/una fill/filla de puta que has venut el país per un prejudici. Ets una rata. Ets un/una miserable. No em parlis de democràcia, ni de vot lliure, ni de respecte. Quin respecte? Montilla president? Vés i caga.

Si tu volies el tripartit, res a dir. Si tu volies Montilla president, felicitats, has guanyat! Però si ets catalanista, si estimes Catalunya i has votat Esquerra o en blanc o Iniciativa ets un analfabet o un fill de puta, i volia dir-t’ho.

Si és així has venut el país a l’enemic a canvi del teu prejudici: ets un fill de puta, rata covarda, i ja sé que alguns em diran que insulto, però qui ven un país a canvi de poder o per pura tonteria no és insultar-lo dir-li que és un fill de puta, és definir-lo: ho torno a dir, ets un fill de puta.??Catalunya necessita una certa dosi, una molta dosi, de dir el nom de cada cosa. Comencem-lo a dir, comencem-lo a dir amb totes les lletres, perquè ja està bé miserables que van creixent amb la complicitat del nostre silenci.

No tinguis vergonya de dir-li “fill de puta”. Igual la vergonya la té ell quan et sent i deixa de vendre el país, i ho deixa de ser.

No es pot llegir aquest article com si fos un editorial de l’Avui. Això és literatura, i no hi arribareu mai.

Restem a l’espera que les mostres de suport i les manifestacions en defensa de Pepe Rubianes es produeixin ara per Salvador Sostres.

Permalink

No és d’estranyar que un partit amb possibilitats d’accedir al govern tingui plans molt concrets sobre la gestió que eventualment duria a terme. En el cas d’Esquerra, però, sembla que ja abans de les eleccions deien blat abans de tenir el sac ben lligat. O potser és que sí el tenien ja lligat?

Què és això que destapa Tripartit-watch si no la prova que ni tot estava per fer ni tot era possible?


El correu electrònic que Margarita Aritzeta —de la vocalia de literatura, que forma part de la sectorial de cultura d’Esquerra— va enviar a la seva gent per demanar-los l’opinió sobre un nou organigrama per la Conselleria de Cultura, amb noms i tot, està en condicional —“si [Esquerra] entra al govern (i si la dinàmica de pactes ho permet)”— però sorprèn que tinguessin els plans tan avançats.

I sorprèn també que el divendres 20 d’octubre, entrant ja en plena campanya, s’entretinguessin amb powerpoints tan detallats si no és que les negociacions del tripartit estaven ja gairebé tancades, a l’espera només que els resultats de les eleccions decantessin els últims serrells —una conselleria més cap aquí o cap allà—. En tot cas sembla que el capatàs (Montilla Aguilera) del señorito (Rodríguez Zapatero) ja els havia emparaulat la Conselleria de Cultura.

Òbviament, la cosa podria haver anat d’una altra manera. Podria haver anat d’una altra manera si, i només si, les tres forces tripartides sumades no haguessin assolit la majoria absoluta.

Els socialistes s’haguessin plantejat l’opció de l’anomenada sociovergència només en el cas que CiU hagués vorejat la majoria absoluta. I Esquerra no tenia un pla B —aquesta vegada tampoc—, senzillament perquè si l’hagués tingut, donat el retrocés experimentat pels socialistes, l’haurien pogut plantejar a CiU i no ho han fet, ans al contrari. L’únic pla d’Esquerra era, per poc que es pogués, continuar amb els mateixos aliats —i la veritat és que han pogut per poc—.

Per tant, sí, votar Esquerra era votar Montilla. Semblava una simplificació abusiva pròpia d’una campanya electoral, però s’ha revelat com una veritat històrica.

Ara, el capatàs està revisant els powerpoints d’Esquerra i dient aquest sí aquest no.

Permalink

A les pròximes eleccions, que si tot va com és de preveure —un desastre rere una impertinència, un escàndol rere una estupidesa— seran en un parell d’anys, el tripartit hauria de presentar-se unit, per higiene democràtica i perquè la llei de d’Hont els empari.

El nom de la coalició d’eterns perdedors podria ser MSC:
—M de Montilla
—S de Saura
—C de Carod

I es podria desenvolupar així: Moviment Sucursalista de Catalunya.

Permalink

Si la dona et diu “ens hem de repensar el nostre matrimoni”, ja pots començar a buscar-te un advocat. Ara en Carota diu que hem de repensar-nos la noció de nació i la noció d’estat, però el que passa realment és que molta gent s’està repensant la noció que tenia d’Esquerra. Benvinguts al club! N’hi ha que ja ho teníem clar fa tres anys, però compreníem que molta gent estigués il.lusionada amb el projecte i les ambicions del que encara era l’Esquerra Republicana de Catalunya. Tres anys de veure un grapat d’incompetents fent el ridícul en el govern només han servit per confirmar les pitjors hipòtesis i per enfonsar Catalunya en el descrèdit. De veritat, companys: cap dels que no us vam votar el 2003 ens pensàvem que seríeu capaços de fer-ho tan malament.

Després de l’1 de novembre i de la renovada i ampliada victòria de CiU, hem vist que la cúpula dirigent d’Esquerra no solament és refractària a reconèixer els errors comesos sinó incapaç d’identificar una mala estratègia. Deu ser que alguna cosa molt important els lliga a la immediatesa del poder, que certament no és l’interès del país. Com diu el professor J.B. Culla (El salvavidas), “el polític pensa en les eleccions següents. L’estadista o el patriota pensen en la generació següent”. Aviat veurem en què estan pensant aquesta gent tan ufana i tan superba que sempre diuen que representen “la bona gent”. Pels seus fruits els reconeixerem (Mt 7,15).

Tanmateix molts catalans, massa catalans de bona fe, els han fet costat encara; una gent que té unes conviccions nacionalistes que de cap manera hem de posar en dubte. Però sí els hem de dir, fermament, que així no es pot anar. No es pot passar de reclamar l’“Estat Lliure, associat al Regne d’Espanya” a entrar a negociar en el Parlament una simple reforma de l’Estatut, per després amenaçar amb un daltabaix si a Madrid el retallaven gaire (… habrá una “guerra civil” en Cataluña …), i no es pot demanar el no en el referèndum en què es va aprovar aquest “Estatut insuficient”, per després entrar entusiastament en el govern que ha de començar a aplicar-lo. I tot això en només tres anys! És comprensible que alguns militants estiguin desorientats i molts votants totalment confusos.

Es comença a entendre per on van els trets de la noció de nació que té en Carota i que procurarà inculcar a les masses des d’aquesta rara “vicepresidència” que li ha tocat a la rifa postelectoral. Per justificar la repetició del govern trifàsic ha dit: “Entenem que la continuïtat de mesures de benestar social del Govern anterior és imprescindible perquè la qualitat de vida dels catalans i catalanes formi part de la nostra identitat com a poble al costat de la llengua i la cultura nacionals” (Esquerra farà Montilla president). Què diu que què? Des de quan les mesures de benestar social —abans dites beneficència pública— formen part de la identitat d’un poble? Podrem discutir si les mesures aplicades o a aplicar són més o menys adequades i convenients, però el que és contrari a la raó és que ens vulguin fer passar actuacions de la repartidora governamental com a tret constitutiu de la nostra nació. A veure, Carota, com t’ho diria? Si em treuen determinada prestació social, em faran anar malament, però no per això deixaré de ser català. O catalana. Entesos?

I si algú creu que per pagar el 100% de la sanitat i de l’ensenyament, més una variada gamma de pagaments en espècie, a tots els immigrants que aquí vénen a petar, aquests es posaran tot seguit la barretina i cantaran el virolai, i així tots serem germans sota una gran senyera, és que s’ha begut l’enteniment, i no ha entès re de re del que està passant en el món. Substituir una nació per “un projecte inclusiu i integrador” basat en l’assistència social és el pitjor negoci que podríem fer. La “Catalunya social” dels socialistes deu anar per aquí —amb la dissolució dels catalans en un magma on no hi hagi altra identitat que la que estableix l’Estat—, però és que Catalunya mai no ha format part del seu projecte polític —ho han dissimulat més bé o més malament segons les èpoques però sempre ha estat així—. En canvi, molta gent es pensaven que Catalunya sí era una prioritat per Esquerra, fins i tot la màxima prioritat. Estan començant a veure que no.

Tanmateix la idea d’estat del benestar —ja qüestionada en les mateixes socialdemocràcies escandinaves on va sorgir— gaudeix de bona salut entre nosaltres. Diguem que fa patxoca, i queda modern, enrotllat i solidari, i sobretot permet titllar tots els qui no ho tenim tan clar d’egoistes, insolidaris i antisocials. És clar, qui és que no vol que l’Estat es faci càrrec de bona part de les seves despeses? Aquesta és la trampa ideològica en què cauen molts catalans, que han oblidat que ningú no regala re, i encara menys l’Estat. Però la cosa és més greu si ens fixem on va a parar la despesa pública, cosa prou difícil perquè en saben molt d’amagar-nos els comptes. La majoria dels qui aplaudeixen aquest hipotètic estat català del benestar es pensen sincerament que redundarà en benefici seu i dels seus fills, però no anirà així. I ben aviat veuran com els tocarà pagar més via impostos mentre que les prestacions que reben disminueixen i minven de qualitat. La gran majoria dels catalans, i no cal dir la gran majoria dels votants d’Esquerra, entren en la categoria dels qui els toca el rebre a l’hora de pagar, i surten perjudicats a l’hora de beneficiar-se de les “mesures de benestar social”.

O sigui, repetim-ho, hi ha centenars de milers de catalans que han fet un pèssim negoci. I ja veurem si un intangible tan pintoresc com el “projecte inclusiu i integrador” que proclama el Carota els consolarà de les pèrdues. El que és segur és que no els compensarà ni de bon tros.

Permalink

Banyuts i pagar el beure és una constant secular dels catalans. L’aportació d’Esquerra és: banyuts, pagar el beure i mirar de fer creure que als espanyols els estem fotent.

Permalink