Pasqual Maragall i Mira, “el Frescales de Sant Gervasi”, dóna l’alternativa a José Montilla Aguilera, “el Esaborío de Iznájar” —dit sigui en llenguatge tauromàquic—.

Permalink

Divendres 24 de novembre, davant del Parlament de Catalunya, en dues convocatòries, a les 12:00 i a les 19:00

(Ordre del dia: Montilla Aguilera accepta la plaça)

Permalink

Avui ha vingut el director de l’escola i ha dit: Com que les canonades del laboratori de química estan embussades, queden suspeses les classes de literatura. I què té a veure l’una cosa amb l’altra? No se sap.

Doncs això és el que ha fet el Montilla. Ha donat per tancat el debat identitari perquè considera que són prioritàries les polítiques de beneficència pública. I què té a veure l’una cosa amb l’altra. Ah…

Clausurar el debat identitari va molt més enllà de les atribucions d’un president de la Generalitat de Catalunya.

Hi haurà debat mentre hi hagi catalans, mal que els pesi a la majoria dels diputats actuals al Parlament de Catalunya.

Hi haurà debat perquè som molts milers els catalans que hi som pel tros, i ni el president de la Generalitat ni el governador civil (o com en diguin ara) ni l’imam de Mollerussa (si és que en tenen) ens faran callar.

Hi haurà debat precisament perquè el groller intent de voler clausurar-lo institucionalment l’impulsarà i el farà més viu i més intens.

I la “Catalunya social”, què collons és?

Darrere aquest terme tan estúpid només pot amagar-s’hi la repartidora socialista de subsidis, acreditat sistema d’establir bosses de vot captiu.

La repartidora socialista de càrrecs i places a l’administració i organismes oficials i derivats per instaurar (més ben dit, incrementar, que ja portem molts anys de diputacions i ajuntaments socialistes) tota una casta de buròcrates addictes.

La repartidora socialista de subvencions per controlar (més ben dit, per mantenir controlats, que això fa molts anys que ho practiquen) mitjans de comunicació destinats a conformar (no pas informar) l’opinió pública.

L’Estat espanyol mai no ha estat un bon lloc per la llibertat de creació, ni de riquesa ni d’idees. Aquí el liberalisme és pecat. Les dretes no s’han desempallegat del somni d’un estat corporatiu i les esquerres no han fet tampoc mai la perestroika ni la glasnost que els tocava.

Però els catalans, no pas gràcies a cap condicionament genètic sinó a conseqüència de l’exclusió d’aquest tinglado, s’han vist obligats a crear camins de llibertat.

Sempre que s’ha deixat parlar els catalans, han tendit a la llibertat i al rebuig del clientelisme feudal tan estimat a l’Espanya constitucional.

A partir d’ara, Catalunya és un lloc, aviat no en podrem dir ni país, on la iniciativa privada i la llibertat d’expressió no estan condemnades a la desaparició imminent però sí es trobaran amb més obstacles que en els últims anys, que no eren pas pocs.

Ens faran pagar més impostos de totes les maneres imaginables, i ens diran que és pel nostre bé. Ens trobarem amb uns serveis públics com més va més deficients, i ens diran que encara gràcies. Ens mantindran al marge de la creació d’infrastructures vitals pel nostre futur mentre es degraden les existents o es desmantellen, i ens diran que no n’hi ha per tant.

Ens parlaran de solidaritat, d’integració, de cohesió, d’inclusió i de preocupació per les persones, i tantes altres paraules que ningú sap què volen dir, però si volem dir-hi la nostra, si volem dir que no ens ho empassem, si volem dir que així anem al desastre, ens haurem de sentir dir: “Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio!”

Permalink

(Publicat en El Periódico del 22 de novembre del 2006)

Entre avui i demà es consumarà la tergiversació democràtica d’imposar un president de la Generalitat mancat d’empenta personal i política, cap d’unes candidatures amb un suport electoral en clar retrocés, que presenta un historial d’apparatchik i gestor que va del gris al marró fosc, supeditat per imperatiu de partit a l’autoritat central de l’Estat, venedor del fum tòxic d’una incerta “Catalunya social” i disposat a arxivar per sempre més la nacionalitat catalana.

A tots i totes els i les qui hi han contribuït i contribuïda, moltes gràcies —de re—, els dediquem aquest spot publicitari (via Diari de Montilla) —link en la imatge—:

Permalink

Els partidaris de la recaiguda en la coalició tripartida afirmen que no està escrit enlloc que el partit que ha guanyat les eleccions hagi de formar govern. És cert. Però el costum també és una font del Dret.

Tampoc està escrit enlloc que els candidats hagin de ser universitaris, però tots els partits amb aspiracions de govern es preocupen que el nivell mitjà sigui més aviat alt. Tampoc està escrit enlloc que els candidats hagin de ser de localitats variades, però tots els partits amb aspiracions de govern miren que les diferents comarques d’una circumscripció s’hi sentin prou representades.

No tot ha d’estar posat per escrit perquè sigui un bon costum, no tot ha d’estar previst pel legislador. El costum que el partit amb més representació parlamentària accedeixi al govern es basa en el sentit comú i no fa falta cap desplegament d’argumentacions suplementàries per justificar-lo, com sí fa falta en el cas contrari, i per ara no se’n surten pas gens bé.

Aquests que afirmen que no està escrit enlloc que el partit que ha guanyat les eleccions hagi de formar govern no fan altra cosa que posar en evidència la mentalitat reglamentista, intervencionista i manifassera que s’ha convertit en el denominador comú de les esquerres i que està tallant les ales del país —deixant de banda si vol volar sol o no—. Vencereu però no convencereu, s’ha dit en diverses ocasions. Ara s’ha de dir: No vencereu, encara menys convencereu i ni plegats us en sortireu.

Permalink

Notes d’e-notícies: El líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, en relació a la visita de José Luis Rodríguez Zapatero a Barcelona, on ha manifestat que compta amb CiU pel futur, ha recordat al president del govern espanyol que “a CiU de bona gent sí, de babaus no!”. Anteriorment, Duran i Lleida ha explicat als nombrosos simpatitzants —unes 2000 persones— que omplien el Palau de Congresos de Catalunya per què el seu partit considera que la formació del nou govern “és un frau legal i no un frau polític”, i ho ha fet recordant a tothom que “després que l’anterior tripartit es trenqués perquè el PSC va fer fora ERC del govern sota el pretext de no haver acceptat l’estatut, i per tant no poder donar una estabilitat al país, es van convocar unes eleccions anticipades on després, amb els resultats a la mà, han tornat a reeditar allò que ja havia fallat”. Per tal d’engrescar el nombrós públic el dirigent d’Unió ha aclarit que “no tenim dret a tirar la tovallola, hem de seguir lluitant per aquest país. Governarem, i tornarem a governar a molts municipis. Tota aquesta ràbia, que és lògic que tinguem continguda, l’hem de transformar en positiva, sobretot de cara a les pròximes municipals. Ho hem de positivitzar per aconseguir que en Trias sigui alcalde, i com ell molts més, en molts més municipis”. Abans de finalitzar la seva intervenció i de cedir el torn a Artur Mas, el número dos de CiU ha llançat un missatge a Josep Lluís Carod-Rovira expressant que “nosaltres estem disposats a pactar amb tothom, que en Carod no ens ho pregunti, nosaltres sabem amb qui volem parctar, també sabem amb qui vol pactar ERC i PSC”.

Artur Mas també ha fet una crida a “eixamplar la base electoral de Convergència i Unió” de cara a les futures eleccions, i ha deixat clar que durant la propera legislatura pretén “liderar Catalunya des de la força moral que li atorga la victòria de CiU a les urnes per vuitena vegada consecutiva”. Durant el discurs Mas ha reconegut que el que “més lamento és no haver sabut convèncer més gent de la importància d’anar a votar, de la transcendència d’aquestes eleccions, per assegurar per Catalunya un govern fort i un lideratge ferm”, i ha assegurat que “el descrèdit de la política provocat en els darrers tres anys també ens ha afectat i no hem sabut desempallegar-nos de l’ombra allargada de la manca de prestigi en què el tripartit ha situat la política catalana”. Per al líder de CiU “això ens exigeix una reflexió pròpia que passa per eixamplar la base electoral de CiU de cara a les properes eleccions”.

Artur Mas ha sentenciat que Catalunya “no és un exemple a seguir” ja que “a qualsevol país de tradició i maduresa democràtiques s’hauria respectat el guanyador de l’1 de novembre”. Per al president de la federació nacionalista “som una excepció, i no precisament positiva”. “Els 935.756 votants de CiU es mereixen un respecte més gran que no pas el que estan rebent per part dels dirigents del tripartit”, ha afegit Mas, a més de denunciar que “la ciutadania té dret a exigir que no es facin trampes i que, si el tripartit estava fet i acordat abans de les eleccions, s’havien de presentar explicant les seves intencions abans de l’1 de novembre. El tripartit neix amb tota la protecció legal però sense la força moral que només s’aconsegueix amb una victòria a les urnes”. És per aquest motiu que Mas ha deixat clar que “Catalunya és una nació, i CiU serà més que mai la casa gran del catalanisme i la casa comuna dels catalanistes”.

Permalink

El fenomen Esquerra no és nou a Espanya, té precedents. Als catalans ens agrada pensar que som únics i diferents, però som lamentablement previsibles i no sabem aprendre dels errors dels altres. Ens ho fa veure aquesta instructiva reflexió, des de l’òptica basca, sobre els nostres maldecaps nacionals, per Iñaki Anasagasti: La izquiera abertzale catalana. D’aperitiu, un fragment:

Quienes definen su identidad ideológica sobre el doble pilar izquierdista e independentista, gozan, siempre, de amplias ventajas a la hora de situarse y actuar en el terreno político. Su nacionalismo radical les permite criticar a los nacionalistas tibios, acusándolos de traidores y vendepatrias, sin que eso les impida a ellos acogerse a su identidad de izquierdas, para entenderse políticamente con partidos españoles (también de izquierdas), sin que su ideario se resienta lo más mínimo. Porque son independentistas, pero también son de izquierdas. Y el eje de sus alianzas puede ser el nacional, pero también puede ser el social. Y los dos ejes forman parte de su identidad política. Esto ocurrió con muchos de los antiguos Euskadiko Eskerras. Que se quedaron en el PSOE, sin que se les alterara lo más mínimo el color y el gesto de la cara. Pero la historia no acabó con ellos. Hay otros en similar situación que, mucho me temo, acabarán haciendo lo mismo.

Permalink

Salvador Sostres diu que s’ha vist obligat a retirar articles del seu blog degut a amenaces de mort: He retirat dos articles. Presumiblement les amenaces no provenen d’oients de la Cope sinó d’imbècils que o bé s’han equivocat de partit o bé el partit s’ha equivocat de gent, com ho preferiu.

El Sostres fa literatura, tant si parla de noies com de restaurants com de política. El seu llenguatge no és el dels convencionalismes a l’ús, i un dels seus recursos habituals és la hipèrbole duta fins a les últimes conseqüències, amb la intenció de despertar consciències. Un dels textos retirats n’és un bon exemple. Com que ha estat reproduït ja a diversos llocs, no vindrà d’un:

Hi ha el discurs que el Mas ha perdut les eleccions pel devedé, pel pacte amb el notari o perquè jo em prengués tòfona blanca el dia electoral. És un discurs que cada dia arrela més, buscant culpables dins de Convergència. La divisòria estava clara, per a qualsevol persona que superés el nivell borderline: o tripartit o Mas.

Si algú en nom d’un devedé o d’una acta notarial o d’un repàs de tòfona blanca ha decidit vendre el país i no anar a votar o votar en blanc o votar Esquerra, deixa’m dir-te una cosa: ets un fill de puta, o una filla de puta. Aquest és el resultat, Montilla president. Ets un/una fill/filla de puta que has venut el país per un prejudici. Ets una rata. Ets un/una miserable. No em parlis de democràcia, ni de vot lliure, ni de respecte. Quin respecte? Montilla president? Vés i caga.

Si tu volies el tripartit, res a dir. Si tu volies Montilla president, felicitats, has guanyat! Però si ets catalanista, si estimes Catalunya i has votat Esquerra o en blanc o Iniciativa ets un analfabet o un fill de puta, i volia dir-t’ho.

Si és així has venut el país a l’enemic a canvi del teu prejudici: ets un fill de puta, rata covarda, i ja sé que alguns em diran que insulto, però qui ven un país a canvi de poder o per pura tonteria no és insultar-lo dir-li que és un fill de puta, és definir-lo: ho torno a dir, ets un fill de puta.??Catalunya necessita una certa dosi, una molta dosi, de dir el nom de cada cosa. Comencem-lo a dir, comencem-lo a dir amb totes les lletres, perquè ja està bé miserables que van creixent amb la complicitat del nostre silenci.

No tinguis vergonya de dir-li “fill de puta”. Igual la vergonya la té ell quan et sent i deixa de vendre el país, i ho deixa de ser.

No es pot llegir aquest article com si fos un editorial de l’Avui. Això és literatura, i no hi arribareu mai.

Restem a l’espera que les mostres de suport i les manifestacions en defensa de Pepe Rubianes es produeixin ara per Salvador Sostres.

Permalink

No és d’estranyar que un partit amb possibilitats d’accedir al govern tingui plans molt concrets sobre la gestió que eventualment duria a terme. En el cas d’Esquerra, però, sembla que ja abans de les eleccions deien blat abans de tenir el sac ben lligat. O potser és que sí el tenien ja lligat?

Què és això que destapa Tripartit-watch si no la prova que ni tot estava per fer ni tot era possible?


El correu electrònic que Margarita Aritzeta —de la vocalia de literatura, que forma part de la sectorial de cultura d’Esquerra— va enviar a la seva gent per demanar-los l’opinió sobre un nou organigrama per la Conselleria de Cultura, amb noms i tot, està en condicional —“si [Esquerra] entra al govern (i si la dinàmica de pactes ho permet)”— però sorprèn que tinguessin els plans tan avançats.

I sorprèn també que el divendres 20 d’octubre, entrant ja en plena campanya, s’entretinguessin amb powerpoints tan detallats si no és que les negociacions del tripartit estaven ja gairebé tancades, a l’espera només que els resultats de les eleccions decantessin els últims serrells —una conselleria més cap aquí o cap allà—. En tot cas sembla que el capatàs (Montilla Aguilera) del señorito (Rodríguez Zapatero) ja els havia emparaulat la Conselleria de Cultura.

Òbviament, la cosa podria haver anat d’una altra manera. Podria haver anat d’una altra manera si, i només si, les tres forces tripartides sumades no haguessin assolit la majoria absoluta.

Els socialistes s’haguessin plantejat l’opció de l’anomenada sociovergència només en el cas que CiU hagués vorejat la majoria absoluta. I Esquerra no tenia un pla B —aquesta vegada tampoc—, senzillament perquè si l’hagués tingut, donat el retrocés experimentat pels socialistes, l’haurien pogut plantejar a CiU i no ho han fet, ans al contrari. L’únic pla d’Esquerra era, per poc que es pogués, continuar amb els mateixos aliats —i la veritat és que han pogut per poc—.

Per tant, sí, votar Esquerra era votar Montilla. Semblava una simplificació abusiva pròpia d’una campanya electoral, però s’ha revelat com una veritat històrica.

Ara, el capatàs està revisant els powerpoints d’Esquerra i dient aquest sí aquest no.

Permalink