Se’ls veu el llautó intervencionista
Els partidaris de la recaiguda en la coalició tripartida afirmen que no està escrit enlloc que el partit que ha guanyat les eleccions hagi de formar govern. És cert. Però el costum també és una font del Dret.
Tampoc està escrit enlloc que els candidats hagin de ser universitaris, però tots els partits amb aspiracions de govern es preocupen que el nivell mitjà sigui més aviat alt. Tampoc està escrit enlloc que els candidats hagin de ser de localitats variades, però tots els partits amb aspiracions de govern miren que les diferents comarques d’una circumscripció s’hi sentin prou representades.
No tot ha d’estar posat per escrit perquè sigui un bon costum, no tot ha d’estar previst pel legislador. El costum que el partit amb més representació parlamentària accedeixi al govern es basa en el sentit comú i no fa falta cap desplegament d’argumentacions suplementàries per justificar-lo, com sí fa falta en el cas contrari, i per ara no se’n surten pas gens bé.
Aquests que afirmen que no està escrit enlloc que el partit que ha guanyat les eleccions hagi de formar govern no fan altra cosa que posar en evidència la mentalitat reglamentista, intervencionista i manifassera que s’ha convertit en el denominador comú de les esquerres i que està tallant les ales del país —deixant de banda si vol volar sol o no—. Vencereu però no convencereu, s’ha dit en diverses ocasions. Ara s’ha de dir: No vencereu, encara menys convencereu i ni plegats us en sortireu.
Se’ls veu el llautó intervencionista
Posted at 09:31 am by Bellafila
 | | |
Edu
November 21, 2006 09:44 AM PST
En tot cas, més enllà del que digui la Constitució o l'Estatut, la pràctica política (el costum) ha confirmat que el president es situa en el centre de la esfera política, econòmica i social que controla el poder executiu. La prova és que des de fa anys s'ha generalitzat el costum de que els partits designin els seus "candidats a la presidència" del Govern cada cop que es convoquen eleccions legislatives, malgrat que una figura tal no existeix en el nostre ordenament: només cal llegir l'article 99 de la Constitució. De manera que el nomenament d’aquests candidats s’adiu malament amb les provisions del procediment de designació del president per part del Congrés o el Parlament. Però, digui el que digui la llei, tots els partits –fins i tot aquells que no tenen ni la més mínima possibilitat de que el seu candidat es transformi en president--, insisteixen en anomenar-los candidats, important al sistema parlamentari una pràctica pròpia i típica del presidencialisme. Així apareixen només ells en tota propaganda electoral (fulano president, mengano president), i la gent acostuma a no saber qui va de número dos, tres o quatre a cap llista. |
|
| | |
TWT
November 20, 2006 02:16 PM PST
La revolució liberal, procés iniciat amb Cromwell a l'Anglaterra setcentista passant per la Revolució francesa clou en ple segle XIX quan el monarca Jordi d'Anglaterra decideix el 1832 nomenar el Primer Ministre anglès d'entre la força més votada. Aquest és el fonament ideològic del sistema liberal-democràtic actual: que la força més votada sigui l'encarregada de formar govern. Catalunya es distingeix ara per ser una excepció negativa dins l'Europa liberal-democràtica perquè el tripartit 2 neix amb cobertura legal però SENSE LA FORÇA MORAL NECESSÀRIA. |
|
