Zero a l’esquerra

Hi ha dues consignes que es repeteixen insistentment, goebbelsianament, des del mateix dia 1 de novembre:
a) El nou tripartit ho farà més bé que l’anterior.
b) CiU no ha tingut millors resultats per culpa del DVD.

Que els mateixos que ens han fet patir aquests tres últims anys ho facin més bé és dubtós, molt dubtós. No hi ha hagut cap canvi de lideratge real en cap dels tres partits fora de la jubilació anticipada de l’inefable Pasqual Maragall —no van ser Montilla i Puigcercós els qui van lligar el primer tripartit?—, i l’única variació programàtica és l’embeinament del nacionalisme que presenta Esquerra. Però resulta que tots els excessos i les patinades que ha comès Esquerra no es poden atribuir precisament a un excés de zel nacional —malgrat que els propagandistes de l’espanyolitat tot ho aprofitin— sinó a una letal combinació d’embriagament de poder i insuficiència intel.lectual.

I de qui es diu que han après la lliçó? Dels mateixos, paradoxalment, que fins ara mateix deien que ho havien fet tan bé. Si han après alguna lliçó el primer que haurien de fer doncs és reconèixer en què s’havien equivocat, però hi ha gent que no s’equivoca mai!

Ens podríem creure, o almenys intentar-ho, que el nou consell executiu es limitarà a gestionar i no farà, com l’anterior, aquells focs d’encenalls que tant de mal han fet a la reputació del país, si es tractés d’un govern de tècnics, gent de segona fila, però és que precisament hi continuarà havent-hi caps grossos, amb els egos més desbordats encara per haver sobreviscut al naufragi de l’experiència anterior.

Com s’abstindran de fer el ridícul, si ho porten a la sang? En tot cas, si s’abstinguessin i fossin capaços de passar quatre anys sense donar la nota, al cap d’aquest temps ja ningú els recordaria, amb la qual cosa el seu lideratge hauria caducat. No pot ser i a més és impossible.



D’altra banda, és simptomàtica la insistència a dir que per culpa de la campanya de David Madí i Cendrós CiU no ha fet prou bon paper, que Madí hauria de plegar pel bé de CiU, que l’estil de Madí no lliga amb l’estil habitual de CiU. Doncs si gràcies a Madí han pogut reiterar el tripartit haurien de fer-li un monument! O bé callar com uns putes. El fet que focalitzin la pressió sobre aquest hàbil estrateg és òbviament perquè li tenen por, perquè ho ha fet bé, perquè ja es veuen de nou retratats en un altre DVD.

Quan els socialistes van decidir apostar per Montilla Aguilera varen omplir el país de tanques publicitàries amb el rostre del d’Iznájar en blanc i negre, i es van passar setmanes parlant de l’efecte Montilla.

Què se n’ha fet de l’efecte Montilla? Què va passar el dia 1 de novembre? Mirem els resultats, mesurem l’efecte, anem per barris? Doncs per què estem parlant tant del Madí i no sabem ni qui va ser el geni que va muntar la campanya Montilla? Com és que es critica la campanya guanyadora i es passa per alt el fracàs de la perdedora? Qui és el que hauria de plegar? El Madí? I un be negre!

Ah per cert, el Madí treballa ara pels socialistes?

—link en la imatge—

Ai, com poden ser tan grollers. Ai, això no és l’estil del Psoe. Ai, això els farà mal. És el que haurien de dir ara els nostres provincians, però no ho fan perquè saben que aquest és un recurs i un estil de fer campanya propis del nostre temps.

I per cert si en el DVD hi hagués hagut alguna mentida, prou que haurien anat al jutjat de guàrdia.