Zero a l’esquerra

Avui ha vingut el director de l’escola i ha dit: Com que les canonades del laboratori de química estan embussades, queden suspeses les classes de literatura. I què té a veure l’una cosa amb l’altra? No se sap.

Doncs això és el que ha fet el Montilla. Ha donat per tancat el debat identitari perquè considera que són prioritàries les polítiques de beneficència pública. I què té a veure l’una cosa amb l’altra. Ah…

Clausurar el debat identitari va molt més enllà de les atribucions d’un president de la Generalitat de Catalunya.

Hi haurà debat mentre hi hagi catalans, mal que els pesi a la majoria dels diputats actuals al Parlament de Catalunya.

Hi haurà debat perquè som molts milers els catalans que hi som pel tros, i ni el president de la Generalitat ni el governador civil (o com en diguin ara) ni l’imam de Mollerussa (si és que en tenen) ens faran callar.

Hi haurà debat precisament perquè el groller intent de voler clausurar-lo institucionalment l’impulsarà i el farà més viu i més intens.

I la “Catalunya social”, què collons és?

Darrere aquest terme tan estúpid només pot amagar-s’hi la repartidora socialista de subsidis, acreditat sistema d’establir bosses de vot captiu.

La repartidora socialista de càrrecs i places a l’administració i organismes oficials i derivats per instaurar (més ben dit, incrementar, que ja portem molts anys de diputacions i ajuntaments socialistes) tota una casta de buròcrates addictes.

La repartidora socialista de subvencions per controlar (més ben dit, per mantenir controlats, que això fa molts anys que ho practiquen) mitjans de comunicació destinats a conformar (no pas informar) l’opinió pública.

L’Estat espanyol mai no ha estat un bon lloc per la llibertat de creació, ni de riquesa ni d’idees. Aquí el liberalisme és pecat. Les dretes no s’han desempallegat del somni d’un estat corporatiu i les esquerres no han fet tampoc mai la perestroika ni la glasnost que els tocava.

Però els catalans, no pas gràcies a cap condicionament genètic sinó a conseqüència de l’exclusió d’aquest tinglado, s’han vist obligats a crear camins de llibertat.

Sempre que s’ha deixat parlar els catalans, han tendit a la llibertat i al rebuig del clientelisme feudal tan estimat a l’Espanya constitucional.

A partir d’ara, Catalunya és un lloc, aviat no en podrem dir ni país, on la iniciativa privada i la llibertat d’expressió no estan condemnades a la desaparició imminent però sí es trobaran amb més obstacles que en els últims anys, que no eren pas pocs.

Ens faran pagar més impostos de totes les maneres imaginables, i ens diran que és pel nostre bé. Ens trobarem amb uns serveis públics com més va més deficients, i ens diran que encara gràcies. Ens mantindran al marge de la creació d’infrastructures vitals pel nostre futur mentre es degraden les existents o es desmantellen, i ens diran que no n’hi ha per tant.

Ens parlaran de solidaritat, d’integració, de cohesió, d’inclusió i de preocupació per les persones, i tantes altres paraules que ningú sap què volen dir, però si volem dir-hi la nostra, si volem dir que no ens ho empassem, si volem dir que així anem al desastre, ens haurem de sentir dir: “Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio!”